 | | |
| | |
|
Spaces home  _______;(´^`NuRiOneTa´^`...PhotosProfileFriendsMore |  Tools   |
_______;(´^`NuRiOneTa´^`);_______Jo crec en les fades Jo crec en les fades Jo crec en les fades
October 06 I sOna La CAnçÓ que mÉs m'ESTimO D'aquEst MóN!!!M'encanta el meu poble. Probablement no és millor que cap dels altres, però no voldria viure enlloc més del món. És casa meva. Quan vivia a Barcelona, estava a la uni, i els dijous anava a classe amb la maleta feta, per no haver de perdre temps passant pel pis, i quan baixava a l'estació, respirava profundament i ............... el mar i la Boerinhger (jejeje) , ja era a casa.
M'agrada anar pel carrer i conèixer la gent, i trobar-me amb ex-alumnes de cataquesis que ja són adolescents i van de la mà amb una noia, i que em somriguin, amb iaies que saben que sóc la gran de can Suñé, i que tot i que fa 5 anys que no faig ràdio, em segueixen dient que els encanta el meu programa i em pregunten que quan tornarem a fer Terra Baixa a teatre.
Iaies que m'han vist llegir les lectures a missa, fer d'angelet, de Verge Maria, d'orfeneta, de Llucifer, i d'Isabeló als pastorets, que ara em porten els néts a Música.
I a Malgrat de Mar som especials. Ens encanta criticar la Conxita, però sempre guanya. Ens queixem que no hi hagi més animació al barri antic, però tots anem de compres al Caprabo, ens critiquem per l'esquena, però a la cara mai ens falta un somriure, i la gràcia que ens fa trobar-nos algú de Malgrat en un altre poble o ciutat! I saludar-nos! I tots odiem amb intensitat la font de la plaça de l'esglèsia, però ens fa certa gràcia criticar-la, no ens enganyem. I hi ha algú que sàpiga què carai va fer la Zenòbia Camprubí?
M'agrada quan em llevo aviat per agafar el primer tren i tothom encara dorm i camino pel carrer i puc sentir les meves passes ressonant. I despatxar a la botiga per ajudar la meva mare i que quan la gent entri et digui: Ets la gran o la petita? o Avui t'ha tocat a tu, eh!! O que et diguin, nena, jo tinc un nét molt maco, eh? o Encara me'n recordo de quan eres petiteta!
Sabeu què deia jo quan era petita? Que em casaria amb algú del meu carrer, per no haver de viure gens lluny de casa. Encara ara penso en com m'agradaria no moure'm ni de carrer, tot i que serà bastant improbable.
M'agrada saber-ho tot de tothom, els petits pecats que tots tenim, les enemistats que duren dècades entre famílies, per coses que ja ni recorden. Per exemple el meu pare, quan tenia 8 anys, amb guix, al terra del carrer, va escriure "La Maria de les metes gordes" ben gros! Aquesta familia, encara ara amb prou feines ens saluden pel carrer...
M'agrada anar a sopar amb la sis i la mami a la Clàssic, propietat d'un antic company d'equip de bàsquet del meu pare, i trobar-me amb el meu primer amor, el Jordi, que ens fa de camarer, amb l'Albert, el del carisma brutal, a qui la Pigri i jo li teníem pànic quan teníem 15 anys i que em va ensenyar tot el que va poder de ràdio, i de moltes altres coses.
I crec que som un poble de bona gent, de gent brillant, de gent tranquil.la, de gent de pau. Adoro la inòcencia que encara hi respiro. Un poble amb un teixit associatiu increible. No sé quantes entitats hi ha ara, però fa 3 anys, n'hi havia prop de 100!!! El GEM, el Cercle Atístic, el Germanor, La Barretina, Tots els esports, les puntes de coixí, els Diables, els gegants, les corals, els escoltes, els jubilats, la petanca, les habaneres, les d'immigrants, les solidàries...
M'encanta que el que ara és el meu jefe, el Xavier, fos el meu profe de piano durant molts anys, i que la seva germana gran fos la meva entrenadora de patinatge durant 15 anys, juntament amb la seva germana mitjana, i a més, ambdues portaven el casal d'estiu d'estrangis al que vaig assistir fins al 14 des dels 6, i al que la meva amiga principal era la Marta, la germana peque del Xavier.
M'agrada anar a córrer i trobar la mateixa gent caaaada diaaa. M'agrada haver ensenyat cataquesis al germà petitet d'un dels meus amics més estimats, el meu Sebastià, i que la seva mare ens hagués intentat liar, i que després jo hagués acabat sortint amb el seu millor amic durant cinc anys. Em fa molt riure que ara que ja fa més d'un anyet que surto amb l'Àlex, la gent comença a saludar-lo a ell, tot i que al principi algú el mirés com a aquell extraterrestre que venia de BCN!! M'agrada anar a prendre algo o a veure el futbol al Bohemi, i saber que m'hi trobaré la Marta Vila, els homes Carbonell, el pare Gonzalez, el marit de la d'esquerra, alguns nanos de la Contrapunt, la camarera borde (ho sento, però ho és, i molt, espero que no ho llegeixi o m'enverinarà les braves), l'Estanis, el Sergi, els Diables ...
I a part, estem a tot arreu!! A tv3, a Catalunya ràdio, al Vall Hebrón, a Ryanair (on em van fer descompte sols per ser de Malgrat), al Corte Inglés, a Londres,...a totes les facultats de bcn i girona i bellaterra, a les fires d'amigos de los árboles ( millor no pregunteu ).
No és curiós que el meu segon dia d'hostessa a tv3, em trobés amb un grup de 4rt d'eso del Fonlladosa? I que el meu primer dia d'uni, em trobés amb la meva veïna, amb la que no havia parlat mai, que feia tercer, i em digués que qualsevol cosa que necessités no dubtés en preguntar-li?
Quan ho he passat malament per coses de familia, sempre hi ha hagut gent al costat, que et pregunten, que t'abracen, que et vénen a veure a casa, o quan vaig estar al naufragi, la gent se'm va estar acostant durant mesos per dir-me que van patir molt per mi, i n'hi va haver molts amb llàgrimes als ulls. Enyoro el senyor Quimet, que em va ensenyar a ballar sardanes a mi i a mig poble, i que sempre duia caramels a la butxaca i s'asseia al portal de casa seva i ens explicava acudits. Em sento acotxada, protegida, a lloc, quan sóc a Malgrat.
Sóc conscient que hi ha pobles molt més ben portats, i pobles més bonics, però em sento orgullosa de formar part dels malgratencs, que som capaços d'omplir la plaça de l'esglèsia quan es casa una parella del poble de tota la vida, i de tenir les festes majors d'estiu més llargues i plenes de coses que les de la Mercè! Ea! On encara hi ha gent jove a la Missa del gall, cada any els mateixos això si! On la peixatera em regala crancs perquè sap que m'encanten!! I on la botiguera em renya perquè ahir ja li vaig comprar pasta, i no em convé menjar-ne dos dies seguits!! On la gent és capaç de veure els mateixos pastorets any rera any rera any, i seguir omplint el teatre, d'organitzar un sidral enorme per evitar que es talli una arbreda que ens estimem i de plorar i abraçar-nos de felicitat quan ens diuen que no, que no es tallen!
July 20 Prediccions ràpidesQuè puc dir sobre tot en general? Demà a les 12 de la nit, les portes de la llibreria Waterstone de Londres a Picadilly Circus s'obriran, i la gent que hi estarem fent cua podrem posar les mans a sobre d'un llibre que fa dotze anys que esperem, sobre el que especulem, i sobre el que hem discutit, parlat en forums, organitzat conferències, escrit fanfictions...
Jo marxo demà a les 4 de la matinada, i no volia marxar sense fer les meves prediccions. Pels que sols heu vist la pel.lícula, per respecte a vosaltres, no desvetllaré res que no sapigueu ja.
Crec que en Harry no morirà, crec que en Ron es sacrificarà per ell. Crec que en Neville venjarà als seus pares i matarà la Bellatrix Lestrange, que és una mala bruixa i es mereix cremar al més profund dels inferns. CRec que Harry derrotarà a Voldemort en part gràcies a la col.laboració de la Ginny,que és una bruixa extremadament poderosa. CRec que la Molly i l'Arthur Weasley moriran. Confio profundament en Severus Snape (I trust Severus Snape!!!!), i estic conveçuda que, malgrat el que pugui semblar, actuava sota les ordres d'en Dumby i que morirà per salvarà la situació. Crec que en Draco no se'n sortirà i tindrà una mort horrible. Vull que en Lupin i la Tonks es casin i tinguin molts nens, vull que en Harry visqui amb ells i que el trio acabi junts, i vius. Crec que veurem molt més d'en James i la Lilly, a través del vel!!! Through the veil!! I no vull que això s'acabi!!!
Ara que tot s'acaba, sols puc dir que aquests anys llegint, analitzant, somrient, rient i plorant amb HP han estat fantàstics. Que recordo estar al gimnàs llegint l'últim capítol del cinquè a la bici estàtica i haver d'anar al vestuari a plorar. Em sé trossos del llibre de memòria que he recitat i rememorat quan estava passant mal moments i volia desconectar. Vaig vibrar més amb la copa de Quidditch que van guanyar amb en Wood (un crack, em fa rebentar de riure) que amb la copa d'Europa del Barça. Em vaig sentir una mica Luna durant el cinquè, tot i que jo sempre he estat bastant Hermione. Encara classifico tota la gent que conec en Gryffindor, Slytherin, Hufflepuff o Ravenclaw. Sols heu de preguntar. Són grans llibres, molt divertits, amb molt de bon humor. Que té grans reflexions sobre la raça humana, que ens ensenya, que és una literatura excel.lent, que tan de bo hi haguessin més llibres així, que moguessin gernacions de gent de totes les edats, llegint, pensant, teoritzant. He fet amics d'arreu del món. Jamie, MIcah, Eric, Emerson... la gent de Mugglenet.com, amb la que hem discutit tantes vegades.
Sento molta pena que tot s'acabi, i demà, quan abraci el llibre, quan el miri i arribi a l'hotel i em posi a llegir-lo, sé que em sentiré buida, i molt trista, i que dubtaré de començar-lo, perquè és l'últim, perquè ja no hi haurà més a teoritzar, ni més a esperar, haurà arribat el final. June 02 No està l'olla per escudellesHe penjat mooooooooooltes fotos noves!! Hi ha les del Viatge a Seynod amb els nanos de la Coral, les del Sopar de Vallirana, no parlarem de la gran quantitat de premis que hi vam rebre perquè cal ésser modest, de la Competició de Natació de l'Àlex, super interessants, i algunes noves de mi que em va tirar la meva germana.
En fi, que als que no us veig, us enyoro, i tant als que veig com als que no veig, espero que estigueu bé, i no dubteu en fer-me un silvidito si us faig falta. Molts petons a tothom. Tinc taaaanta taaaanta feina que si deixo d'actualitzar el meu blog és que ho he deixat tot i he posat un xiringuito a la platja.
Sou els més guapos, que ningú us digui el contrari.  May 10 Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors, en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi cases d'algúEstimats amics ( i algun parent ):
El proper diumenge dia 17 de juny, faré 25 anys, i hauré de començar a utilitzar crema antiarrugues, perquè el meu cos deixarà de produir anti-oxidants naturals. En fi, és trist, perquè sembla que a partir dels 25 tot vagi costa envall, però jo sóc una persona de natural positiva ( encara que alguns no ho creguin ) i crec que tinc moltes coses per cel.lebrar.
Ha estat un any turbulent i complicat, el 24è de la meva existència, però me n'he sortit viva i relativament equil.librada mentalment, malgrat tot. O com a mínim així em sento, ( sap el boig que està boig?
 )Nevertheless, tinc ganes de cel.lebrar-ho a lo gran, i la veritat és que la conjunció astral no pot ser més beneficiosa perquè el dissabte següent al meu aniversari és el de Sant Joan. M'agradaria convidar-vos a sopar a tots, a la terrasa de casa, prometo que no hi haurà només sushi i que faré menjar per parar un tren. Encara no sé què faré, perquè les possibilitats són infinites, però m'esforçaré tot el que pugui perquè sigui un sopar inoblidable, i us arrivarà un menú amb una setmana d'antel.lació, ja sabeu com m'agraden aquestes coses.
Després podem jugar al Jo Mai ( tot i que ja ho sabem tot de tots, pràcticament, no deixa de ser morbós), al Llop, al Póker, o senzillament petar la xerrada amb una bona dosi d'alcohol. Faré sangria, i l'únic regal que permetré que franquegi les portes de casa meva serà la promesa que vindreu tots, i que malgrat sigui època d'exàmens, sortirem fins que ens facin fora. Prometo no torturar ningú anant al karaoke. Penso que podríem anar a l'Opium, (Roser, tranquil.la, a la sala de pachanga, si tu vols), i si hi anem a peu, millor, així tots podrem veure, i després, podem anar a fer una bona xocolata amb xurros, o cafè amb llet i croissants en el meu cas, i acabar tots el matí a la platja. Prèviament podríem deixar un cotxe aparcat al pàrking de l'estació amb tovalloles per tots, aigua, i ulleres de sol i banyadors. Ah! I qui vulgui es pot quedar a dormir a casa, que ja sabeu que som una llar d'acollida coneguda internacionalment. Si, Marta, tinc permís de la mami.
Ja sé que encara queda un mes, però us escric amb tant de temps perquè no em falleu, perquè em feu falta i vull cel.lebrar que sou a la meva vida, perquè sense vosaltres em sentiria buida i sola i no seria qui sóc. Perquè sé que sou gent moooooolt ocupada, amb unes agendes plenissimes, i també perquè ja em coneixeu, sóc la planificació personificada, m'agrada fer les coses amb temps i ben fetes, en fi, que sóc una neuròtica, ja ho sé, perdoneu-me, però sóc la vostra neuròtica, manaire, geniuda, enganxosa, carinyosa i ploranera. I prometo que aquest any no us obligaré a venir a veure el concert de fi de curs!!
Molts petons amb les més bones intencions...
Núria PD: Totes les respostes i reaccions seran benvingudes. No intenteu contactar amb mi per mòvil, seria una pèrdua de temps!! Ho sento...
 March 24 Coses que vull fer abans de cumplir els 30!!- Anar a un concert de Green Day i saltar i cridar i cantar com si m'hagués poseit el diable.
- Publicar quelcom, un llibre de poesies, una novela, una obra de teatre...
- Trobar un bar de Karaoke que sigui la canya, que estigui plè de gent que adori cantar i triumfar!!!
- Cantar en un musical i guanyar el primer premi a la Millor Obra al Concurs de Santa Coloma!!!
- Ser la noia més sana del planeta terra!
- Anar a viure sola, amb els meus llibres i el piano.
- Córrer a totes les curses, la dels Bombers, la del Corte Inglés, les de les festes majors!! I no ser última!!
(Aniré afegint a mida que se'm vagin acudint) S'accepten suggerències... February 28 Poca sería mi felicidad, si pudiera decir quanta es.Si m'he abandonat al corrent
i el cor encara fretura, i diu:
-Apa capsigrany, no siguis criatura!
Que encara pots plantar cara al tro i al vent! February 27 De nits cantarines i petons en veu baixa
Què podria dir d'aquests mesos que tu no sàpigues ja. Em sé la teva olor i el teu cos de memòria. Tot m'encanta. Entre els teus braços em sento al cel, entre núvols , en un racó. Quan ens separem tinc la sensació de viure en stand-by, i em quedo un parell d'hores en bavia, recordant el que has dit, els teus petons, revivint cada coseta. Cada moment ha estat una sorpresa agradable, crec que pot ser que hi hagi algú perfecte per cada persona, algú com tu. Que em cuides, em mimes, m'escoltes, t'intereses, em fas riure, em calmes, no t'enfades, tens la paciència d'un arcàngel, penses en mi abans que en tu, saps quan estic malament i t'esperes, m'acarones i em bressoles, i no t'espantes a les hores baixes, quan em veus enutjada, trista, lletja, ploranera o malaltona. Amb carinyo pagues per coses que no has fet tu. Rascar-te l'esquena mentre t'adorms i sentir com et queixes entre somnis quan m'aparto és una de les coses més meravelloses que m'han passat. Veure't despertar-te i obrir els ulls de cop, estirar-te i dir-me que tu aniràs a la dutxa abans perquè així jo puc dormir cinc minuts més és una de les proves d'amor més clares que jo podria trobar. No creguis que no valoro que no he tornat a portar un pes, una bossa, res que pugui pesar ni un xiquet des que estic sortint amb tu. Em tornes boja. Com em poses l'abric, t'esperes que segui, sempre em dius que estic guapa, m'ofereixes del teu plat, em compres xocolata, em fas una carta dient-me que m'han acceptat a Howgarts, registres una cabana perquè tinc por i comproves portes i finestres i el.labores un plà d'evacuació. Com em veus apropar-me als meus abismes i saps com agafar-me la mà. Ningú n'havia sabut mai. Sí, és veritat, a vegades tinc pànic i penso que m'hi he posat massa depressa i que rebré la clatellada més monumental possible, ja se sap, más larga será la caída, però ja és tard, el meu cor és sobre la taula i estic contenta d'haver estat valenta i haver-lo apostat, perquè no vaig de farol i tinc bones cartes, i hi ha coses per les que val la pena arriscar. February 14 Amgadets dins el mirall, els meus records em vigilen, sé que saben quan ho sé, saben que sé quan em miren.Avui fa dos anys estava en un vaixell perdut al mig del Mediterrani intentant sobreviure a un naufragi. No va ser divertit, i hi penso sovint. Recordo poques coses d'aquells dos dies que vam passar asseguts en una escala, amb el chaleco de color taronja, sense llum i amb les alarmes enceses sonant a tota pastilla.
Recordo que tenia calor, que em faltava aire, perquè els conductes de ventilació no funcionaven, que no em vaig marejar, les marques de sang que hi havia a les parets i a les columnes, les màquines del casino i el piano volant d'una banda a l'altra del vaixell, una vegada i una altra, i una altra i una altra, i el soroll eixordador que provacava cada moviment del vaixell, en que tot el contingut, plats, mobles, perxes, diners, persones, focos, roba, maletes, olles, anaven d'una banda a l'altra. Me'n recordo d'un bebé que no parava de plorar i que després a l'avió, tenia al meu costat amb el seu pare, i que no va parar de dormir. Recordo no poder parar de plorar, ni de pensar en els meus pares i en la meva sister, en què estarien pensant, en si els tornaria a veure, en tot el que volia dir-los, que els estimava i que sentia molt cada cosa dolenta que els havia fet, en els meus nens i en com els hi dirien, com els hi explicarien que la Núria no tornaria mai a fer-los classe, en el director de creuer, assegut al terra de la recepció del vaixell quan ja tot s'havia acabat, aguantant-se el cap amb les mans, esgotat, enfonsat, exhaust. En el camarer que ens havia servit tota la setmana, que ens va dir que ara que sabia que el vaixell no s'enfonsava encara hi treballaria més segur. En una embarassada molt preocupada per la panxa que no va parar de plorar ni un segon mentre deia: Estos golpes no pueden ser buenos, por favor, que pare esto, que se acabe, mi niño, mi niño...
En en Jp, que no va deixar de preguntar-me si estava bé, de donar-me menjar i de dir-me que tard o d'hora, allò s'acabaria. Ell estava molt sencer, jo vaig aguantar les primeres 12 hores i després em vaig enfonsar.
En quan ja estavem calmats, després de més de 48 hores, i ens van dir que els telèfons tornaven a funcionar i vaig poder parlar amb els meus pares, dir-los que a part d'uns quants morats i de l'ensurt, la gana i la set, estava bé, i que els trobava a faltar.
En quan vaig arribar a casa, i a dins la banyera, em mirava els cops a les cames i pensava que era un miracle que ens n'haguessim sortit. El mateix capità del vaixell ens ho va dir, ens n'havíem ensortit de pura sort.
No vaig voler denunciar res, n'hi va haver que sí, però a mi em va semblar que aquella gent ens havíen salvat la vida, i no em semblava una bona manera d'agrair-ho.
Quan arriba Sant Valentí, el primer que penso no són en cors, ni en bombons, ni en t'estimos, penso en el que vaig sentir quan vaig sortir per la porta 6 de l'aeroport de Barcelona i vaig sentir el crit del pare d'en Jp, em vaig girar i vaig veure als meus pares que corrien a abraçar-me. January 22 Nothing else mattersQuan estic amb ell ja es pot caure el cel al meu voltant que no m'importa.
December 15 Jingle Bells, jingle bells, jingle all the way!!Oh what fun is it to ride in a one horse open sleig, oh!!!!
Aquest nadal es presenta si més no... diferent! Em sento plena d'il.lusió i curiositat per veure com seran aquestes festes. M'encanta el nadal i sempre em posa de bon humor!! Per començar, demà és el SuperConcert de Nadal de la Contrapunt (aula de música), els nenitos de bàsic dirigits per una servidora interpretarem el clàssic català, El Noi de la Mare v.2 (jejeje). Amb totes les ganes d'afinar i de fer plorar als pares que ens caracteritzen hem estat assajant tota la setmana.
El dia 24 tinc plena intenció de pujar amb el GEM (grup excursionista malgratenc, pa' los no leídos) al turó d'en Serra a posar el pessebre. Hi anirem amb instruments amb els de l'aula de música per acompanyar els cantaires. També vindran membres dels Escoltes i dels Geganters amb l'Eulàlia i en Bernat (els gegants de malgrat). M'enduré la flauta o la guitarra... I un bon esmorzar, que és una bona pujadeta... com tot el que té a veure amb el Nadal, em fa il.lusió.
El que és per Cap d'Any, és un misteri, no sé què faré... No sé si faré planazo amb friends, o amb l'Àlex, o on soparé, o si estaré a Malgrat city, a BNC ( ;P ) o a Tumbuctú. No seeeeeeee. Però a caseta no m'hi quedaré, a més, em podré posar un vestidet molt mono que he clitxat, però que encara no m'he comprat perquè no sé si tindré plan. En fi, aquest any no faré el sopar, no hi haurà sessió de fotos al meu menjador, ni aniré a La Sal, potser ni vestidet (crec, mai es sap). Estarà bé passar un cap d'any diferent, plens de novetats. Penso gaudir com en Garfield menjant lassanya.
També tinc previst anar amb l'Àlex a passar uns dies a Andorra, a tocar la neu. Serà de somni...
Bon Nadal a tutti!! November 30 Avui que no em fa falta veure't ni tan sols parlar, per saber que estàs al meu costat...M'he fet una contractura a l'espatlla, o com a mínim això crec, dormint al tren. Mira que són incòmodes aquests trens... Estic tan farta de la Renfe i de les seves catàstrofes diàries...Fa sis anys que agafo un tren o altre cada dia. Dia rera dia Renfe m'obsequia amb una bonica dosis d'aventura... Gràcies!!! Quan no toca passar-se un parell d'hores aturada a Mataró esperant vés a saber què, toca passar-se un diumenge a Moncada i Reixac preguntant a Déu què has fet tu per merèixer això i com has arribat a aquest punt (quatre hores i mitja, quatre hores i mitja vam estar aquella tarda de diumenge a Moncada). Una vegada que tenia exàmen a la Llull, el tren em va deixar a Passeig de Gràcia una hora més tard, i jo havia d'agafar els ferrocarrils... Quan vaig pujar de la via i vaig preguntar al primer treballador renfàtic que vaig trobar com ho havia de fer per arribar a Pl. Catalunya, em va dir: Espabílese, como hacemos todos... Ho juro. Fa una setmana, em vaig quedar parada tres quarts d'hora entre Pl. Catalunya i Sants, un trajecte que dura quatre minuts a tot estirar. Ara, la ministra diu que posaran més informadors.
Això ja és el colmo. Jo no vull que m'informin més, vull que els trens vagin a l'hora. Més mecànics és el que fa falta. Mecànics!!! A mi de què em serveix un informador a cada vagó si acabaré fent tard a classe o a treballar igualment.
Una vegada, venia de Barcelona i el tren no va parar a Malgrat, se'l va saltar. Increïble però tant cert com que em dic Núria. Un dia de l'any passat, quan estàvem a Calella, el tren es va parar i va dir: No puedo más i aquí me quedo. Ens van dir que ens posarien un autobús. L'autobus estava a la carretera, amb la qual cosa vam haver de creuar el poble caminant. En arribar l'autobus a Pineda, ens van dir que només arribava fins allà i que ara ja podíem agafar el tren que en sortiria. Creieu que l'autobús ens va portar fins a l'estació? NO!! Ens va deixar a la carretera i vam haver de tornar a creuar el poble caminant. Jo duia maletes, i hi havia gent gran. És vergonyós. Me'n deixo moltes, creieu-me, perquè tampoc és plan de posar-me a explicar la meva vida, però me n'ha fet de l'alçada d'un campanar. Quantes vegades m'he quedat sense dinar perquè he arribat amb el temps just per anar a la feina per culpa del tren? Per exemple, el divendres, vaig anar a esperar l'Àlex a l'estació. Havíem quedat amb uns amics per sopar a les 10 i teníem 20 minuts de trajecte. Ell arribava a Malgrat a les 9:32, era el temps just però suficient. Què va passar? Lògicament el tren va fer 20 minuts tard. La taquillera em va dir: Nada mujer, si es un retraso pequeñito... Què passaria si algú de vosaltres fes tarda a la feina cada dia 20 minuts i li dies això al jefe. I si jo arribés tard a les classes i quan els pares dels nens es queixessin els hi digués: Nada, nada, si és un retraso pequeñito... Són una colla d'arrogants poca vergonyes i lladregots...
És intolerable. A partir d'ara em penso queixar de cada petit retard del que sigui víctima. De cada un d'ells. I faig una crida a que tothom faci el mateix. Aquí vaig hi poso el mail per reclamacions.
November 16 Quince años tiene mi amorQuan vaig complir els 15 anys, me'n vaig anar a Ca la Carmen, la pel.luquera, i li vaig dir que volia que em fes metxes liles per tot el cap. En tot aquell any vaig portar metxes liles, verdes, blaves i vermelles. I que consti que quan me les vaig fer, encara no en portava ningú, la gent es girava pel carrer per mirar-me! Em planxava el cabell cada vegada que me'l rentava, i em feia la ratlla al mig. Era l'època en que al Montessori ens deien les Spice Girls, perquè erem 5 (duhh), perquè anàvem de modernes ( quan miro ara fotos d'aquella època m'espanto) i suposo, perquè érem unes escandaloses que ens passàvem el dia cridant l'atenció. L'època en que totes les adolescents de l'escola estàvem enamorades d'en Codina, un noi de COU amb grenyes i aspecte de chico malo. Quan ell passava pel passadís de la classe o per davant nostre al pati, la Laura, que sempre ha estat com una cabra i que era l'spice esportista, li cridava a plè pulmó: CODINA TIO BO!!! I totes reiem i ens posàvem a córrer en direcció contrària.
A mi m'agradava un amic seu, també de COU, és clar, els de la nostre edat eren NIÑATUS (je, je, pobrets). Ell era el fill del profe de Química, en Casadevall, i era poeta. Sempre competíem als jocs florals, i un any guanyava jo, un any guanyava ell. El seu pseudònim era Idon Maidem, era ros amb els cabells llargs i tenia els ulls blaus. Es pentinava de manera que tots els cabells li tapessin la cara i es movia com si estigués cansat de la vida. No li vaig dir mai res, ni ell a mi, ni tan sols ens vam creuar una sola paraula. M'hagués mort de vergonya!! El màxim que feia era posar-me com una tomata quan ell era a prop, i no mirar-lo, no fos cas que s'adonés que el mirava... Era una època en que era fan absoluta de GOSSOS, en que vestia amb la roba més fosca i ampla que trobava, totes anàvem així, Zara i Mango i tota la pesca encara no s'havien inventat, gairebé no parlava a casa i em passava hores i hores tancada a l'habitació, tot em feia vergonya, i llegia compulsivament tot el que em queia a les mans, especialment si tenia a veure amb sang, vampirs i la mort.
Com a bona adolescent, em discutia moltissim amb els meus pares, vaig deixar d'estudiar piano, em vaig buscar el nòvio més desastre que vaig poder trobar (grenyes, fumador, bevedor, adicte a la playstation, infidel, més gran, no havia acabat la eso, vestia sempre amb xandall i tenia moto), pensava que ningú no m'entenia, em sentia mooooolt lletja, els petits problemes eren grans daltabaixos, tenia tot el món en contra, les meves notes van baixar, vaig empaperar-ho tot de pòsters de la superpop...
Quin horror. Tinc el diari d'aquella època guardat, vaig escriure-hi cada dia des dels 15 anys fins als 17. De tant en tant en llegeixo algun tros amb un somriure d'orella a orella.
Encara sort que ens fem grans i ens torna el sentit comú (a la majoria, jejeje). November 12 he visto lo suficiente como para saber que he visto demasiadoSi una cosa té tenir tot un cap de setmana per endavant sense cap plan, és que tens temps de fer moltes coses que tenies endarrerides, de posar ordre i de pensar, sobretot de pensar.
I com hi ha Déu que necessitava pensar, aclarir-me. A vegades estar sola pot ser revelador. He fet un weeknd sabàtic, totalment voluntari cal acceptar-ho, i m'ha anat de perles, perquè estava feta un bon cabdell d'embolics... I he vist la llum en varis assumptes.
Per exemple, que tinc ganes de viure sola, ho tinc clarissim. A la que acabi musicologia i trobi una bona feina en una escola o insti (déu me'n guard, els adolescents em fan por), amb l'ajuda de la Contrapunt, m'ho podré permetre, i tot i que a casa meva estic bé, sóc una persona independent, i el meu màxim objectiu en aquesta vida és viure amb tranquil.litat. I què pot haver-hi més tranquil, que viure sol, en calma, a la teva, ha d'ésser la gloria. El meu piano, la meva thermomix, els meus llibres i jo. No hi ha res millor. Potser em compraria un gat enorme i vermell com l'Hermione i li posaria Crookshanks. jejeje... Seria el cel a la terra.
Per altra banda, m'he adonat que m'haig d'obrir més, i dedicar més temps a les meves velles amistats, he tingut tants i tants amics al llarg de la meva vida... però els bons, ténen la mala costum de marxar del país, i no puc negar que cada vegada tinc més i més ganes de fer una fugida d'Egipte, jo també. Cada vegada, em refio menys de la gent, però és que sóc com un imant de males pècores! Me n'ha passat cada una... com per escriure un llibre. Aquest any també m'ha servit per veure qui són els amics de debó i qui són sols persones a qui importes menys que un pepino podrit. És dolorós, però no deixa de ser didàctic.
En fi, que m'he sentit una mica sola, no m'ha quedat més remei, però no em vull tornar a sentir així mai més, i la solució la tinc jo a la mà. És tan fàcil... A vegades s'han de sacrificar coses per obtenir-ne d'altres, i jo estic entre l'espasa i la paret.
Quan ja estava al límit de desesperar-me, van arribar la Roser i en David, em van trucar, em van dir que em passaven a veure, vam anar de compres, a prendre algo i a sopar al Dolce junts. Va ser genial. Són com àngels de la guarda. M'ho vaig passar molt bé, com abans quan quedàvem amb tots per sopar, i després sortiem.
Mil petons a tots amb les més bones intencions!! November 08 La felicitat pot ser una tassa de sopinstantSi us preguntessin què necessiteu per ser feliços, què respondríeu?
Et passes la vida i creus que mai seràs feliç del tot, perquè et fan falta tantes coses... Acabar musicologia
trobar una bona feina al meu poble o a prop per no haver de marxar mai de Malgrat, viure sola i en pau, tenir una parella fantàstica que t'estimi amb bogeria estar més prima més guapa i més alta, escriure mil llibres i que es venguin, guanyar molts premis amb el grup de teatre, tocar el piano tan bé com es pugui... Que et toqui la loteria!!! Cantar en un musical, que la Contrapunt segueixi sempre viva, que tota la gent que t'estima estiguin bé..
I de cop, un diumenge al vespre, estàs sola en un pis de Barcelona, estaves amb un noi, però a anat a comprar tabac. Quan torna et porta una xocolatina que ha comprat per tu. Dius que tens una mica de fred, i et dóna un còmic que sap que t'agradarà mentre ell va a fer un sopinstant. Us el beveu junts mentre llegiu. El còmic t'agrada i la sopa t'escalfa. Després mirant una pel.lícula, veu que tens fred i et tapa amb un edredón i t'abraça. T'adones que no et fa falta res més. Ets feliç.
November 02 Dicen que hay algo que tener... y no muchos tenemos.Quina passada de pont...
No puc dormir, perquè he fet una migdiada de tres hores!!! Tres hores!!! JO!!!! La vida et dóna sorpreses i et passen coses i et trobes fent coses que mesos enrera no et podies ni imaginar. Estic més feliç del que recordo haver estat en, com a mínim un any i mig... Ha estat fantàstic.
El cap de setmana passat, vaig sortir per Malgrat amb l'Àlex. Vam anar a sopar al Mejicanito!! Per què m'agrada tant el menjar del meji???? NO hi heu anat mai? Proveu-ho, sense manies ni escrúpols!! Està tan i tan bo... Després vam anar a passejar pel passeig, quina patejada, vam arribar fins al QK!! I després a la Sal a fer el toc. Va estar molt bé... El diumenge, vaig anar a una piscina, a compartir el medi aquàtic amb aquest noi que és com un peix. M'estranya que no li hagin sortit brànquies.
Aquests dos dies he treballat bastant programant i preparant un dossier que estic fent sobre la música barroca. M'encanta la història de la música. M'estic llegint un parell de llibres sobre el tema i m'encanta, a part del que fem a la uni. A les classes de la Contrapunt, estic contenta, perquè hi ha una nenita que sempre em plorava i ara ja no em plora... Fins i tot el dimarts em va treure la llengua!!!
Avui és festa, i és genial que hi hagi festa entre setmana, perquè es fa super animada, més amena i curta. Quin desastre el partit... Van jugar molt bé i mereixíem guanyar. Em va encantar veure en Rikjaard indignat, home! ja era hora, a vegades dubto que aquest home tingui sang a les venes. No em feu cas, és que a mi els homes m'agrada que siguin una mica exaltats, tipus Motta.
En fi, avui he complert amb el meu dret com a ciutadana i he anat a votar. Mola. M'agrada votar... He dinat a l'Àgora, (quines patates braves que fan, mare de déu) i ara no puc dormir per la siesta ja anomenada.
Bon nuit estimats...
"Dicen que hay, dicen que hay, un mundo de sensaciones
también hay caramelos, con forma de corazones
dicen que hay buenos, malos, dicen que hay más o menos,
dicen que hay algo que tener... y no muchos tenemos."
Superman...  October 23 Somies que ets l'abella o que ets la flor?Ahir em van robar el mòvil. Ha estat una mala jugada, no només perquè resulta que hi tenia telèfons de gent que no tinc manera de recuperar, si nó perquè també hi tenia desats missatges que volia guardar per sempre, i ara s'han perdut.
Quina importància doneu als records que heu anat acumulant al llarg dels anys? Jo tinc caixes de records, d'entrades de cinema, d'agendes velles, de trossos de roba, pulseres, nines... Llibres, diaris, notícies retallades, fotos velles... I aquestes caixes són molt importants per mi, tot i que per qualsevol altra persona serien caixes plenes de brossa.
De tant en tant obro alguna caixa, i passo una estona molt agradable recordant altres etapes de la meva vida... M'assec al terra de la meva habitació, amb l'esquena contra la porta i música lenta, i deixo que la nostàlgia m'envolti.
I per no parlar dels meus diaris, que fa anys que escric gairebé cada dia, i que sempre és un plaer i una sorpresa rellegir-los, perquè puc veure com han canviat els meus sentiments, les meves intencions, com puc dir grans disbarats i quedar-me tant ample, rellegir les meves propies ximpleries és molt divertit.
Aquest cap de setmana ha estat dur. No he fet cap activitat de lleure, sols he assistit a un curset de direcció a Tarraco, ciutat romana, i ha estat molt intens, però estic esgoooootada, esgooootada, i he quedat ben farta.
Aques matí no he anat a classe perquè demà tinc exàmen de piano i havia d'estudiar. A veure com em va...
Aquí us poso una poesia d'Enric Cassasses que és preciosa, espero que us agradi... Que passeu boona setmana!!
Clac
Si tots els mons
que es toquen i s'ignoren
a banda i banda de mur
es veiessin,
farien la gran volta de campana.
Pobles petits, ciutats grans, cases soles.
I els teus crits de dolor serien
danses, regals, joia, alegria dels infants,
que si no em moro,
que si no em moro,
que si no em moro.
"D'equivocar-se així" Barcelona. Empúries-Edicions 62, 1997 October 10 Lo que hacemos en la vida tiene su eco en la eternidadEi gent!!
En fi, quantes quantes quantes coses... que han passat.
Primer de tot, la Roser i en David es van casar, ara estan a Egipte de honeymoon, i comença una nova etapa, ja sense preocupar-me pel comiat, ni per les sorpreses que els hi vam fer al seu dia ni res. Em queda la satisfacció d'haver fet tot el que he pogut per ells, perquè s'ho passessin el millor possible. I en Dani, que és la canya marinera, estic segura que se sent igual. Crec que ho hem fet prou bé, Dani, i crec que trobaré a faltar, ni que sigui una micona, això d'estar pensant plans maquiavèlics per fer-li a la pobra noia.
Aquest pont que ve tinc mooooltes coses a fer. Demà vaig a bcn a veure el Laberinto del Fauno amb la leyenda i els seus amics, em fa molta il.lusió. Tinc moltes ganes d'anar-hi, i estar en bona companyia. El dijous i el dissabte hi ha assajos de teatre super intensius, que bona falta ens fan, i el dissabte a la nit, me'n vaig a un sopar a Barcelona. BIEN!!! Ostres, m'encanta tenir per davant tots aquests dies per passar-ho bé. És genial.
September 27 Frente al cabo de poca esperanza arrié mi banderaNo podia dormir, o sigui que m'he llevat. Últimament tinc molt més imsomni del normal, estic dormint poquissim, i crec que començo a fer mala cara. Estic preocupada, em sento en perill. Em sento com si estigués al límit de l'abisme. Exposta, vulerable, dèbil, però a la vegada més feliç del que recordo haver estat mai. A mida que han anat passant els anys, cada vegada em costa més confiar en la gent que conec de nou. Fer amics nous, confiar en nois que m'agraden... Quan creixem, també creix la cuirassa que ens fem, i és pel nostre bé. Cada vegada que ens fan mal, quan algú és cruel amb nosaltres, l'aleació del metall es va fent més i més gruixuda... Però per altra banda, de tant en tant surgeix algú per qui val la pena arriscar-se...
Però tampoc em feu massa cas, perquè es probable que aquest atac verborreic i que el que sento siguin conseqüència que fa un parell de setmanes que com a molt estic dormint quatre hores al dia, i el cos i la ment se'n comencen a resentir. Normalment dormo poc, però no tant poc.
Canviarem de meridià, que no vull despullar més la meva ànima.
El comiat de soltera del dissabte WWWWWAAAAAAAAAAWWWWWWWWW!!! Que bé, però que requetebé que m'ho vaig passar. Noietes guapissimes, sou la canya catalana!!! Quina festa, vamos, èpica, m'atreviria a dir... Les fotos i el que vam fer i va passar són dades censurades, sols aptes pel consum propi, o sigui que no us feu il.lusions. Se siente!!
I què més? Que aquest dissabte es casen en David i la Roser, persones fantàstiques, divertides, meravelloses, que no hi ha prous adjectius positius per definir-les. Que es mereixen ser indecentment feliços...
Vaig a tornar intentar dormir, però ja sé que serà inútil.
PD: Si! He provat de contar ovelletes, he contat ases i tot, i Si! he fet tècniques de relaxació, i Si! He llegit un llibre ben avorrit, i Si! He tingut un dia esgotador, o sigui que no és que em falti cansament... i Si! Ja he provat totes les infusions, l'aromateràpia, l'omeopatia... i No! No s'arregla amb un got de llet calenta amb mel.
September 22 No puc dormir. GrAN noVeTat!! Carrretades de fotos!!No puc mumir. En fi, després de 24 anys ja hauria d'estar feta a la idea, però no, no hi ha manera. Jo no puc dormir i prou. I el més trist de tot és que sí que estic cansadissima, però no tinc son. No paro de pensar i de donar voltes a tot el que està passant últimament a la meva vida i sobretot en l'any que m'espera, que me'l veig venir i ja m'està agafant pànic ara, i ganes de fugir per potes. I no em malentengueu, sóc super feliç de estar més implicada en la Contrapunt i d'estar acabant la carrera i de tenir feina i un paper important a teatre i mil coses més, però no sé com ho faré per poder amb tot aquest curs, i em preocupa, perquè no tinc hores. No en tinc.
La meva germana ha trobat pis a Barna. Me n'alegro perquè l'any passat anava super estressada i si ella s'estressa ho patim tota la familia. A més, estarà molt bé, podrà dormir més, ella que n'és capaç, tindrà més hores per estudiar, i podrà sortir per Barna, que no és cap mala noticia.
He afegit un nou àlbum de fotos. Hi ha una mica de tot. Records, fotos que he fet i m'han quedat bé, gent que m'agrada, fotos genials, i he canviat alguns petits detalls de l'space. No sé, espero que us agradi el que he fet.
Mil petons i alguna abraçada per qui se la mereixi! September 18 La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...Aquest ha sigut un dels cap de setmana més feliços, pausats i meravellosos de la meva vida, ha sigut màgic. Creieu en el destí? En que les coses passen perquè havien de passar? Creieu que la vida posa a tothom al seu lloc i al final tothom obté el que es mereix? No ho sé.
Quan començava a pensar que no hi havia esperança... He rebut una bona lliçó. Ja ho deia la Julie Andrews a Sonrisas y lágrimas, Cuando Dios cierra una puerta, abre una ventana. A mi m'ha obert un ventanal. A cada dia que passa em sento més feliç, més forta, més valenta, més plena, més Nun, millor.
" Dicen que hay, dicen que hay, un mundo de tentaciones,
también hay caramelos con forma de corazones,
dicen que hay bueno, malo, dicen que hay más o menos,
dicen que hay algo que tener y no muchos tenemos..."
**tinta de calamaro** September 12 Volver a empezar otra vez, volver a estrenar zapatos y libros...Quina mandra!!! Em fa mandreta tornar a la uni, però em moro de ganes de tornar a veure els meus nens Contrapunt, segur que estaran tots més grans i encara més guapos. Estic contenta... estic vivint uns dies preciosos, plens de noves emocions i il.lusions, qui m'ho hagués dit a mi fa sis mesos...
Ahir vaig veure La joven del Agua!! Quina peli tan preciosa, fantàstica, original, meravellosa, emocionant, màgica... No tinc paraules!!
Ha sigut un cap de setmana genial, un magnífic tancament d'estiu. És un luxe gaudir de dies tan feliços...
El dissabte a la tarda vaig anar a veure Giselle al Liceu... quin pijerio, però va ser preciós, una meravella, la veritat. És un ballet sobre una camperola que mor d'amor. Pobra.
 En fi, aquests dies tot recomença, cal agafar forces i lluitar contra el síndrome post-vacacional, i fer-se a la idea que summer's gone!!
Molta força i endavant... August 31 Cap home pot igualar a una dona en amor o venjançaAhir vaig estar veient amb la mama i la sis' La guerra de los rose. Una peli fantàstica, molt bèstia, forta i sumament divertida. És una parella que s'està divorciant i tots dos volen la casa, de manera que tot i odiar-se, han de viure junts. Se'n fan de tots colors. Es maten les mascotes, s'enverinen el menjar, es peguen... La pitjor és la dona. I això fa pensar...
Jo estic d'acord en que una dona té més capacitat d'estimar intensament, que estimem d'una manera completa, però a odiar, tampoc no hi ha home que ens guanyi.
Les dones ens ataquem entre nosaltres, per enveja, gelosia, o simple xafarderia. És una vergonya, i clama al cel, però és el que passa. Jo no sóc una persona gens problemàtica ni tinc cap tendència a discutir ni barallar-me, però sempre que me n'han fet alguna de grossa a la vida, me l'ha fet una noia, i sovint, una amiga. I la persona que m'ha fet més mal en tota la meva vida, i a la qual hi ha coses que mai li podré perdonar, també és una dona.
No seria moment de deixar de ser misògines? Per quina raó, quan una dona nova entra en un grup, les altres ens sentim amenaçades? I la mirem malament, i critiquem la seva manera de vestir, parlar, lligar, ballar i un llarg etcètera? Això s'ha d'acabar.
Estic divagant, com sempre.
Estic contenta, m'espera un curs dur, però diferent i fantàstic. Treballaré més hores a la Contrapunt, i faré feina de despatx també, estic molt il.lusionada perquè aprendré moltissim. Intentaré avançar musicologia, però no crec que pugui acabar aquest curs, perquè treballant tant em serà bastant dificil. No tinc superpoders, com un amic meu... Tinc ganes també, de començar amb Deu negrets, una obra que m'il.lusiona molt, i d'aprofundir noves amistats que he fet ultimament. I la Roser es casa!!! N'estic armant una pel comiat de soltera!!! Se'n sentirà a parlar...
MIl petons a tots i ... feliç tornada a la feina! | |||||||||||||
